Who’s who
Since I currently live in Germany I am also member of Catalans Abroad. A group of Catalan expats who live all around the world and who also work for Catalonia’s independence.
The other day I finished making the english subtitles of Sergi López‘s speech at the Catalan National Assembly, of which I spoke a few days ago. The subtitles are also available in French, you just have to switch on the captions option on the video for your preferred language. Highly inspirational.
Des que em vaig interessar per les independències del món el que més m’interessa és què és exactament el detonant de cadascuna d’elles, generalment acostuma a ser una iniciativa que de forma aïllada normalment no tindria cap tipus d’impacte però que en una situació propicia pot generar un efecte contagi.
M’enrecordo visitant un museu a Dublín a l’any 2005 que explicava la història de la independència d’Irlanda a principis del segle XX. Em va sobtar molt que tot va començar per l’assalt al 1916 d’un grapat de patriotes irlandesos al castell de Dublín, a on era l’exèrcit britànic. L’atac va acabar malament però va generar un efecte bola de neu que va fer que el 1921 Irlanda (al menys la part del sud) esdevingués un estat independent. Vaig adonar-me que un acte de rebelió sense pràcticament cap esperança de guanyar, només el fet de plantar cara, va esdevenir el detonant per a una revolució. També podem trobar això a les lluites pels drets civils dels anys 60 als Estats Units d’Amèrica. Per a aconseguir avenços en els drets dels ciutadans sovint s’han de trencar els límits de la legalitat vigent.
Avui en dia, no cal dir-ho, el mètodes per a aconseguir la independència no cal que facin servir la violència física però fóra bo recordar que l’estat espanyol utilitza moltes altres formes de violència contra Catalunya. Violència cultural mitjançant el setge continu a la llengua i la cultura. Violència econòmica mitjançant l’espoliació fiscal.
Tot això als ulls de la comunitat internacional de forma completament democràtica i legítima gràcies als mecanismes d’un estat espanyol totalment integrat a Europa, recobert amb una pàtina democràtica i amb el beneplàcit dels polítics catalans que any rere any han donat suport als pressupostos de l’estat.
A la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica, que és d’obligada lectura, hi figura el concepte de “dret a la revolució”. Aquest dret fa referència a que les persones tenen uns drets i si l’estat no treballa per a garantir-los tenim el dret d’abolir aquest govern.
En el cas de Catalunya, de raons per a exercir la revolució contra aquest estat que desemboqui en la constitució d’un estat per a Catalunya n’hi ha, com diu en Sergi López, “de tot tipus, fins i tot econòmiques”. El perillós és seguir així. Per tant aquesta revolució és un exercici de responsabilitat i de seny, que tant ens agrada als catalans. Però també és cert, es pot constatar a diari, que els catalans pels motius que siguin ens costa despertar. De vegades he arribat a sentir desesperació i vergonya en veure com massa catalans abdiquem en actes qüotidians com canviar d’idioma per demanar un café. Però poc a poc veig mostres de dignitat que espero serveixin d’exemple per a la resta i es contagiïn ràpidament.
Primer, la vaga de fam per la llengua d’en Jaume Bonet i Tomeu Amengual, una mostra de dignitat excepcional que no ha estat prou reconeguda per la societat. La insubmissió fiscal dels membres de Diem Prou, pagant els impostos a l’Agència Tributària de Catalunya. La insubmissió contra els peatges de les autopistes de Catalunya promoguda per en Josep Casadellà. O per exemple els patriotes anònims que desafien la imposició espanyola (amb el consentiment dels polítics catalans) enretirant l’estanquera que penja de l’ajuntament de Sant Pol. Em deixo molts altres però per mi aquests són exemples de catalans valents. Tant de bo cada vegada en veiem més. A tots ells: gràcies. Així es fa. Esperem que una d’aquestes iniciatives esdevingui el detonant de la nostra petita revolució.
Jaume Bonet, a retired 64 year old man from Mallorca has now lost 22 kilograms and his health has seriously deteriorated since he went on a hunger strike on March the 1st as a protest for the campaign against Catalan culture (the local culture in the Balearic Islands since the 13th century) started by PP’s Spanish nationalist government at the Balearic Islands.
The measures taken against Catalan since 2010 include closing down the only public TV which broadcasted Catalan content in the islands, a law which allows civil servants to not need to prove knowledge of Catalan to be eligible for a position and the plan to change the names of Balearic towns to Spanish.
These measures are even causing division within the Balearic PP franchise as they obey not the feeling of the locals but the dictate from Madrid from where the relentless offensive against Catalan culture on its weaker sides (the Balearic Islands and the Valencian Country) is orchestrated.
The Facebook page “Jubilats per Mallorca!” is the official source of information on Mr Bonet’s hunger strike.
And you can join an initiative started by Quim Torra to plea Ms Irina Bokova, the UNESCO general director, for an international mediation on this conflict. You can send a copy of this letter to i.bokova@unesco.org
Since today is the 11th of the 11th of 2011 and here in the Cologne (Germany) area where I currently live is the start of a huge carnival and since that is the time of the year for fools and mockery I thought it very appropriate that I dedicate today’s post to José Antich, director of Barcelona-based newspaper La Vanguardia and well known Spanish nationalist.
Señor Antich gave us a performance worth remembering on October the 26th. In Catalan public TV, at the show Els Matins, while analysing the latest CEO poll on the question about Catalonia’s independence, which gave 64.7% of votes to the yes, was not to his liking. So he tore it, right there.
Then he said that the poll was not properly done and Catalans are very contradictory and that we change our mind from the morning to the evening.
So I went back to my always helpful Evernote archive of articles and found that his own newspaper reported a similar trend last year. But also, the CEO poll from June, showed similar results. Or maybe this one, this one from 2009. Or this other one, published just today. Can’t really see what Señor Antich was pointing out.
“If reality is not the way you want it to be, then reality must be wrong.”
On October 24th, 1971 Pau Casals, one of the greatest cellists of all time, made a historical speech at the United Nations in New York as he was awarded the U.N. Peace Medal. Casals also composed the United Nations anthem.
Here‘s a transcription:
But let me say one thing. I am a Catalan. Today a province of Spain. But what has been Catalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world. I will tell you why. Catalonia has had the first parliament, much before England. Catalonia had the beginning of the United Nations. All the authorities of Catalonia in the 11th century met in a city of France, at that time Catalonia, to speak about peace. At the 11th century! Peace in the world and against, against, against war, the inhumanity of war. This was Catalonia. I am so so happy, so moved to be here, with you.
And the video of the speech:
Two years ago the Spanish King’s football Cup final was played by Barça and Athletic Club de Bilbao, two non Spanish teams. The supporters of both teams agreed to give the Spanish Bourbon a warm welcome by whistling so loud that the Spanish anthem could not be heard. The Spanish TV edited the live sound of the stadium and cut the booing from the broadcast. I mentioned it in a previous post.
Another booing happened last year during the final of the Spanish basketball King’s Cup final, Barça against Real Madrid. This was the sound on the stadium as recorded by a member of the audience while the anthem was played, can you hear it?
This year Barça are playing the Spanish King’s Cup football final again, this time against Real Madrid. In order to prevent the Spanish anthem from not being heard thanks to the lung power of the Barça fans the Spanish Football Federation have hired an extra loud PA system. The anthem will sound this time at 120 decibels, which is about as loud as a jet plane and above the threshold of human pain. This is illegal since the maximum allowed in public shows is 90 dB.
Catalan party Solidaritat Catalana have already warned that they’ll sue the Spanish Football Federation for endangering public health if they go above the maximum allowed.
In the meantime, Barça supporters have been reminded to bring their whistles, they want to give the Bourbon a nice welcome.
Former Catalan President Jordi Pujol has declared on the radio that he has already voted “Yes” by advance poll in the upcoming popular referendum for independence that will take place on April the 10th in Barcelona.
Jordi Pujol was the president of the Generalitat de Catalunya for more than two decades and his policies were always aimed to try to make Catalonia fit in Spain as he believed in a plurinational Spain. A couple of months ago he surprised everybody by saying that seeing the unfair treatment Catalonia receives from Spain, and seeing that after 30 years the situation seems to be getting even worse, he had no arguments left against independence and that it might be the only option for Catalonia’s survival.
This week he made a speech called “Irrelevant or independent? Is there another solution?” along similar lines which was awaited with much expectation. Yesterday, in a radio program he again surprised everybody by saying that he had already voted for independence in the popular ballots.
Pujol’s support is a huge publicity boost for the popular referendums for independence that started in September 2009 in Arenys de Munt and have now taken place in approximately half of the Catalan municipalities (previous articles on this here and here). More than 60000 volunteers have participated in the organisation of these referendums since the start of the initiative. Taking into account Pujol’s impeccable democratic record his support only increases the importance of the event.
Matthew Tree’s articles have helped more than I’ll ever be able to thank him to find ways of explaining Catalonia to people from other countries. Being English born and, as he describes himself in the book, an adopted Catalan (I’d say he’s just as Catalan as you can be) has given him a unique point of view, which combined with curiosity to learn about the country where he lives and a strong sense of justice have produced this book as a result.
Matthew has lived in Catalonia for 24 years and is a writer in both Catalan and English languages. He loves Catalonia and probably this book could be titled “Homage to Catalonia”, if it wasn’t that that title has already been used by another English writer. However, I agree to his criticism. Quoting from one of the articles in the book: (referring to Catalonia) “Personally, if I find myself in a room full of people who I know don’t like me, I walk out. The Catalans, for reasons that I am unable to fathom, are dithering by the door, wondering what they can still do to get in everyone’s good graces. Pathetic, or what?”.
Matthew honestly believes that Catalonia will become a State in Europe within this decade. I personally hope his prediction materialises, if only for the reason that I have other hobbies that would love some extra dedication from me. If a few more Catalans had as much sense of dignity as he does, no doubt we would already be.
The book is a collection of articles written in the last few years. Matthew just doesn’t talk about Catalonia, he talks about life, culture, traveling, injustice and publishing, to name a few. And he doesn’t take himself very seriously. Everything is said with an clear style and an intelligent sense of humour.
I recommend this book if you live or are planning to come to Catalonia for a while or as a tourist, if you want to understand this little corner of the earth a little better or, more generally, if you just want a good read. I am a very impatient reader, if I don’t like a book very much I’ll just leave it and I read this one in 3 days. Oh, and the electronic epub version of the book comes with cool videos.
If you want a sample of Matthew’s work I recommend you read “Life on The Receiving End” and watch this video where he explains Catalonia to a group of exchange students.
You can get the book here kindle version. Here and here in ePub version with video and without video (here and here). The book is also available in Catalan.
The presentation of the book takes place this evening in Barcelona, here’s a link to the event.
Us faig arribar un manifest signat per 17 membres de Reagrupament de l’estranger, agrupats a la Vegueria d’Exteriors, en representació dels 74 membres de la Vegueria i que expressa el nostre posicionament en referència als esdeveniments produïts darrerament a l’escena política independentista.
Els catalans residents a l’estranger, reagrupats o simpatitzants a favor de la independència, reunits dins de la Vegueria d’Exteriors, volem manifestar la nostra perplexitat a la fragmentació produïda en les darreres setmanes en torn a la candidatura unitària i transversal que proclami la independència al Parlament de Catalunya.
Des de l’exterior dels Països Catalans els catalans que vivim a Alemanya, Brasil, França, Euskadi, Suïssa, Canada, Estats Units, Finlàndia, Holanda, Escòcia, Anglaterra, Bèlgica, Colòmbia, Argentina, Sudàfrica, Irlanda, Bahrain i Mèxic estem duent tot tipus d’activitats per difondre i guanyar el suport internacional per la independència de la nació catalana. En aquest sentit entre altres activitats, hem organitzat la manifestació de Brussel·les i Ginebra, hem creat i organitzar els referèndums a Holanda, Suïssa, Irlanda, Essen, Hamburg i Toronto i actualment estem col·laborant amb el d’Estats Units. També col·laborem amb el col·lectiu Emma en donar resposta a les noticies esbiaixades que es publiquen els mitjans de comunicació internacionals.
Tota aquesta tasca que hem realitzat i la que en aquests moments estem fent per ajudar a fer entendre als ciutadans de tot el món la reivindicació de la independència de Catalunya, s’ha realitzat d’acord amb la idea d’aconseguir que la comunitat internacional ens doni suport que quan el Parlament proclami la independència. Creiem que totes aquestes accions que s’està duent a terme, tant a Catalunya amb els referèndums populars i la gran Manifestació del 10J, com les que s’han fet o es pugin continuar realitzant a l’estranger, no serviran de res si a la institució de màxima representació democràtica dels catalans com és el Parlament de Catalunya no hi ha un grup nombrós de diputats disposats a proclamar la independència.
Per aconseguir-ho, fem una crida perquè només hi hagi una candidatura unitària de tots els independentistes que estem d’acord amb la proclamació d’independència al Parlament. Creiem que ningú pot obviar la feina i el treball que milers d’independentistes que pertanyien a diferents grups o partits polítics hem realitzat durant aquests darrers dos anys que han permès arribar en un context històric molt favorable a aconseguir la llibertat de la nació catalana. En aquest sentit i considerant el poc temps que queda fins a la convocatòria d’eleccions, estimem que la candidatura ha de ser a partir d’una coalició de tots els partits o grups polítics, més que la d’una candidatura tancada basada en un sol partit o grup polític.
Per això celebrem la crida que ha fet Joan Carretero el dissabte 31 de Juliol a Arenys de Munt a fer una coalició entre Esquerra Republicana de Catalunya, Reagrupament Independentista, Solidaritat Catalana i la resta de partits i grups polítics que hi estan d’acord amb la candidatura per proclamar la independència.
Els sotasignats fem una crida al seny, a la seriositat i sobretot al patriotisme de tothom, principalment als líders de cadascuna de les formacions polítiques independentistes perquè al final s’arribi a un acord per aconseguir la candidatura més potent i unitària, que permeti proclamar la independència de Catalunya.
Sotasignats
Manel Bargalló – Consultor d’una multinacional alemanya (Kalrsruhe – Alemanya)
Miquel Marzabal – Dissenyador gràfic (Amsterdam – Països Baixos)
Albert Martí – Consultor de telecomunicacions (Guadalajara – Mèxic)
Marc Esteve – Economista (Dublín – Irlanda)
Matilde Romagosa – Hamburg Decideix (Hamburg – Alemanya)
Venceslau Pons – Filòleg (Cracòvia – Polònia)
Anna Ginestí – Filòloga Clàssica (Munic – Alemanya)
Josep Lluís Pérez de Arce – President del Casal Català de Toronto (Toronto – Canadà)
Pere Baladron – President del Casal Català d’Essen (Essen – Alemanya)
Josep Graupera – Empresari (Bucaramanga – Colòmbia)
Francesc Aran – Empresari (Bahia – Brasil)
Dolors Ferrer – Empresària (Zurich – Suïssa)
Francesc Xavier Gómez-Olivé – Metge ( Sudàfrica)
Mercer Batista – Artista (Amsterdam – Països Baixos)
Josep Font – Empresari (Buenos Aires – Argentina)
Salvador Constant – Informàtic (Tennessee – Estats Units)
Carme Calderer – Presidenta del Casal Català de Minneapolis (Minnesota – Estats Units)
En nom del 74 membres de la Vegueria d’Exteriors de Reagrupament
Primer de tot vull deixar clar que sóc associat a Reagrupament i des d’aquest punt de vista parlo avui.
Des d’aquestes línies jo mateix vaig donar la benvinguda fa una setmana i mitja a en Laporta, en Bertran i en Tena. Me n’alegro que s’hagin adonat que la millor manera d’aconseguir la independència és la declaració d’independència. Si finalment tots arribem a la mateixa conclusió tothom és benvingut.
A la seva presentació com a Solidaritat Catalana per la Independència aquests senyors van dir que ells no tenien cap tipus d’ambició personal per a presentar-se a una candidatura al Parlament. Una setmana després diuen que vist que els partits parlamentaris no s’hi afegeixen (cosa força previsible, per altra banda) volen canviar el format, en comptes d’una coalició volen impulsar un partit per a les eleccions i presentar-se com a candidats. El primer que em va sobtar va ser que malgrat i que Reagrupament van ser els únics que els van donar suport des del primer dia els fundadors de l’SCI se’n van desmarcar en tot moment i em va sorprendre l’absència de membres destacats d’RCat tant a la presentació com a altres actes.
Poc a poc han aclarit que volen convertir aquesta Solidaritat Catalana en un clon de Reagrupament amb una còpia idèntica dels seus principis. Diuen que dintre de menys d’un mes i mig volen celebrar una assemblea i muntar una candidatura que si guanya les eleccions declararà la independència. Disculpin un moment, això ja existeix, es diu Reagrupament. Té 3500 associats i una candidatura oberta i votada en una assemblea fa uns dies. Em torno a mirar la web d’RCat per a veure si han canviat els seus objectius fundacionals però no, tot segueix igual. Així, existint Reagrupament i havent mostrat l’ampli suport que tenen, em sembla totalment il·lògic reinventar la roda quan el més lògic seria afegir-se a l’associació, la qual sempre ha deixat clar que té les portes obertes i tirar tots endavant, tenim molt poc temps.
Després m’entero que no només volen fer un clon d’RCat sinó que en comptes de guanyar nous membres per al seu projecte estan intentant de formes bastant barroeres captar membres de Reagrupament per a afegir-los al seu projecte. Malgrat i que és totalment lícit ho trobo força lamentable moralment i que no facilitarà les coses de cara a crear una candidatura conjunta. Que és el que al final haurà de passar si tant SCI com RCat volen tenir possibilitats al Parlament. Per no parlar del dany ja causat per la lamentable imatge que s’està donant de desunió, lluites internes i personalismes que certament no ens beneficia.
Després, parlant amb altres associats, que estan igual de perplexos que jo amb el comportament d’SCI, i reflexionant arribo a la conclusió que hi ha dues possibles explicacions per al que està passant. Una, la que vull pensar que és, que en Tena i en Bertran han vist que perdrien protagonisme mediàtic i relevància als seus partits degut a que la via del referèndum ha quedat definitivament tancada i volen garantir la seva supervivència política. I dues, la que m’agradaria poder descartar i que suposaria que els senyors Tena i Bertran estan intentant debilitar Reagrupament per encàrrec. Malgrat i que no m’agraden les teories conspiratòries no oblidem que fins dilluns aquests senyors estaven afiliats als dos partits que tindrien més interessos en desmuntar l’amenaça que suposa Reagrupament. En qualsevol dels dos casos això que estan fent els desqualifica com a potencials representants a una futura candidatura unitària. El dany que estan causant a un moviment ja sotmès a constants atacs mediàtics de l’establishment espanyolista i dependentista no justifica les seves suposades bones intencions.
Com a associat em reafirmo en el meu suport a Reagrupament i dir que només ens queden dues coses. Una, seguir treballant per a construïr una alternativa independentista sòlida al Parlament i segon, com imagino que passarà, quan l’SCI s’hagi definit ja es negociarà una coalició tenint en compte els suports que hagin aconseguit.
El que no s’entendria, i serien castigats pels votans, seria que aquesta SCI no es presentés juntament amb Reagrupament, encara que repeteixo, els mètodes que estan utilitzant realment no facilitaran una coalició posterior, haurien de clarificar quant abans millor les seves intencions i motius. Finalment, a títol personal, vull mostrar el meu rebuig cap a aquesta maniobra prepotent, personalista i destructiva dels senyors Laporta, Tena i Bertran. Esperem que sàpiguen rectificar, encara estan a temps. Pel bé de Catalunya.
