Demà agafo un vol cap a Barcelona per a ser-hi diumenge. Potser caldrà passar-se tot el cap de setmana al col·legi electoral per a impedir que el precinti la policia espanyola. O potser no passa res i la gent vota normalment i sense contratemps. Estarem preparats per a totes les possibilitats.
Han passat tantes coses i com se n’han fet de llargues les últimes setmanes. Hem vist el pitjor de l’Estat Espanyol, la seva fastigosa repressió franquista ara s’ha evidenciat en tota la seva magnitud fins al punt d’ocupar primeres planes i titulars a les més importants capçaleres del món. Però també ha fet sortir el millor de Catalunya: el Govern, els estibadors, alcaldes, bombers, pagesos, estudiants, impressors, periodistes, advocats i fins i tot el Liceu. Quin país! Estic il·lusionat pel futur.
Una cosa que se’m va fer curiosa va ser la total normalitat durant el cap de setmana passat quan vaig ser a Barcelona. Ja era conscient que no passava res especial a fora de les protestes puntuals però massives per les actuacions repressives de l’Estat Espanyol però no deixa de ser curiós com fem la revolució els catalans. Si hagués estat, posem el cas, un dels milers de turistes a un concert de les festes de la Mercè del cap de setmana, no hagués sospitat mai de la vida que estàvem tan a prop de declarar la independència.
Encara no sabem si diumenge viurem escenes de Guardies Civils apartant gent asseguda pacíficament per a emportar-se urnes o si la jornada de discorrerà tranquil·la i sense problemes. Però en qualsevol cas hi haurà referèndum. I malgrat i que hi hagi algun incident aïllat, l’acte de fer el referèndum servirà per a evidenciar el més important. Que Espanya ja no controla el territori. Que el controlem nosaltres.
Els punts de votació tancaran a les 20h. Unes hores més tard, amb un alt percentatge del vot ja escrutat, el President Puigdemont apareixerà públicament per a donar els resultats provisionals. Guanyarà el sí i la incògnita és quina serà la participació. Però tampoc importa gaire perquè sigui quina sigui tindrà les mateixes conseqüències. Perquè la responsabilitat que aquest no sigui un referèndum completament normal és tota d’Espanya i per tant qualsevol percentatge de participació serà bo.
I ho celebraré als carrers, amb una ampolla de cava, potser amb la gent amb qui hagi passat el dia ocupant el col·legi electoral o potser a la Plaça Catalunya. I unes hores després pujaré a un avió de tornada a Múnic per a treballar i estaré feliç, esgotat, però molt feliç. I encara que al meu voltant a la feina ningú no comparteixi la meva felicitat no importarà. Portaré la festa per dins.
Probablement en algun moment dels deu dies posteriors a la votació el Parlament es reunirà per a declarar la independència. Potser algun país petit ens reconeixerà uns dies més tard. Qui sap, Eslovènia, Hongria, Dinamarca, Suïssa.
És com els últims moments d’una relació tòxica. Una baralla, amenaces, però quan fas el pas la foscor s’esvaeix i veus que totes les pors eres infundades. Al dia següent ja sents com t’has tret un pes de sobre. Com si qualsevol cosa fos possible i el futur és brillant. I penses que per què no ho havies acabat abans, molt abans.
Però prou d’avançar esdeveniments. Ara toca concentrar-se. El moment més important és diumenge. Tants de nosaltres portem preparats per a aquest dia des de fa molts anys i molts que se’ns han afegit fa poc. Votarem!