He llegit l’article de l’Oriol Junqueras garantint la oficialitat del castellà al futur Estat Català. Tots sabíem que aquest debat arribaria tard o d’hora i com a líder d’ERC la posició de l’Oriol Junqueras té un gran impacte. Jo proposo que abans d’arribar a conclusions en parlem abans.
L’idioma és un tema important perquè en el cas de Catalunya aquest, i no l’etnicitat, és el principal element de vertebració de la identitat nacional.
Primerament, m’agrada que ja estiguem debatint com serà el futur estat català. Però abans d’entrar a cap altra consideració hem de reconèixer que el català ha estat discriminat, perseguit i atacat sense treva durant els últims segles i que d’això ha creat la seva actual situació de feblesa i que per tant no ens ha de fer por actuar per que el català tingui en lloc que li correspon a la nostra societat.
També crec que no es podrà negar que una gran part de la població ha arribat a posicions independentistes per la defensa de la llengua. Per tant aquest és un tema cabdal per a molts catalans.
Estarem d’acord en que fins ara cap col·lectiu castellanoparlant no havia mostrat cap tipus de preocupació respecte del futur del castellà a l’estat català. Som els mateixos independentistes els únics preocupats amb aquest tema.
Em sembla que ningú qüestiona que a l’Estat Català:
- la llengua pròpia és el català (i l’aranès)
- tots els idiomes seran respectats
- buscar escenaris de puresa lingüística no és realista ni pràctic, jo mateix vinc d’una família bilingüe i és evident que dominar més d’un idioma té grans avantatges
Malgrat i que m’agrada la gestió d’en Junqueras al capdavant d’ERC la manera com ha despatxat aquest tema assegurant que el castellà serà oficial a la República Catalana m’ha decepcionat una mica.
M’ha donat la sensació de parlar sota una certa pressió per a guanyar vots ara que s’acosten eleccions (encara que no veig gaire a quin col·lectiu s’adreça) actuant amb un cert bonisme i una mica de candidesa. En la meva opinió penso que li ha mancat una mica de sentit d’estat. Cosa que no es sorprenent, els catalans hem patit molt i tenim por de semblar autoritaris, però crec que en aquest cas ens passem de la ratlla amb nosaltres mateixos.
Abans d’arribar a conclusions suggereixo mirar al nostre voltant i veure com es gestionen certes situacions lingüístiques que tenen algunes similituds:
- Per exemple, protegint al feble. Al Quebec l’única llengua oficial és el francès. Inclús sense ser independents saben com n’és d’important la protecció de l’idioma que els diferencia com a nació francòfona enmig d’un mar d’anglès.
- L’argument de que tothom el parla per a fer oficial un idioma. A Dinamarca malgrat i que tothom parla l’anglès dubto que mai se’ls acudís donar-li cap tipus d’oficialitat
- O l’argument de la immigració, dubto que a Alemanya fos rebuda amb massa entusiasme una suggerència de fer oficial el turc per a esgarrapar uns quants vots extra d’entre els 3 milions d’immigrants d’aquest país que hi resideixen.
- Lamentablement donant l’oficialitat del castellà a l’estat català estarem incentivant que els únics bilingües continuïn sent els catalanoparlants i donant aixopluc legal a la part de la població que no volen fer servir el català, i per un país petit com Catalunya suposarà una bomba de rellotgeria contra la cohesió social
I si algú es pensa que una vegada independents tot seran flors i violes amb Espanya i que no patirem intents de desestabilització com per exemple els que encara pateixen els letons per part de Rússia vol dir que encara no sap de quin peu calcen els nostres veïns.
I com que la política lingüística és un dels instruments més decisius per a la cohesió dels estats penso que per a fer aquest tipus de debat el millor és que primer ens dotem d’un estat. Personalment penso que és una mala idea donar oficialitat al castellà però el millor és que una vegada independents els catalans parlin i votem si se li dóna cap tipus de reconeixement legal en referèndum. Segurament des de l’altra banda veurem algunes coses més clares.
(actualització a 9 d’Octubre – penso que és important llegir aquesta editorial d’en Vicent Partal – La Catalunya ucraïnesa: un perill)
Ja estic d’acord amb les teves apreciacions, però encara que no sigui oficial cosa que ja trobo adequada, una nació una llengua, alguna mena de tactament o condescendència cal que tingui. El 50% de la població el té com a llengua.
I per altra banda em sembla molt bé que s’hagi tret sobre la taula ara, ja que sense els castellanoparlants no hi haurà independència! i si ara s’els atreu a l’hora del referèndum estaran amb nosaltres. Perquè arguments pel no, no n’hi ha, però a través de la llengua pot ser perillós.
Explicaré un cas que m’ha passat, calanoparlant de família catalana de sempre, l’únic argument(jajajaja)que em va donar pel no, era que no volia perdre el patrimoni de Lorca, Machado etc… i estic parlant de gent culta, doncs no vegis tota la conurbació de Barcelona… que podria dir sense ser formada al mateix nivell…
Salut
Gràcies pel teu comentari Joni, no veig com el fet que el castellà no sigui oficial a l’estat català farà que es perdi cap patrimoni cultural castellà. Que el castellà no tingui estatus oficial no vol dir que estigui prohibit o que no s’ensenyi a les escoles o que es prohibeixin els llibres en aquest idioma, només vol dir que ningú podrà viure a Catalunya d’esquenes al català. Com a qualsevol país normal. I em sembla que la gent que fa servir habitualment el castellà i que no són contraris a l’estat català ja ho entenen això. Si a un estat com Andorra ja ho van fer així i ningú ho qüestiona no veig per què a Catalunya hauríem de fer diferent.
Fa anys que em dedico a l’estudi de les polítiques i ideologies lingüístiques entorn al castellà, i a la publicació d’assajos sobre el tema, i, tenint en compte aquestes polítiques, crec que hi ha raons de pes per no oficialitzar el castellà. Fer-lo oficial és bastir una porta d’entrada a les accions del pannacionalisme espanyol, darrere del qual hi ha forts poders econòmics i polítics, que instrumentalitzaria al seu servei els seus agents (unionisme) a Catalunya.
Tanmateix, és cert que el castellà teu prou pes social, cultural, geoestratègic i econòmic perquè la Catalunya sobirana es plantegi com gestionar aquesta realitat i aquesta riquesa, ara que ho pot fer sense deprendre de les polítiques centrals. Al meu parer, el més convenient per a tothom (perquè és un gest de reconeixement i alhora un avantatge per al país que exclou els perills de la oficialitat) és crear estructures de gestió de la llengua castellana pel que fa al seu ensenyament, al seu ús en les comunicacions i els afers internacionals, i a la seva explotació econòmica; i aquestes estructures, per mantenir les distàncies amb les espanyoles i distingir-se com a alternativa preferent, haurien d’evitar les ideologies supremacista, uniformista i colonialista, que tant de rebuig causen a Amèrica Llatina. Un grup d’autors d’aquest llibre (http://youtu.be/iH34fo-v3MA) hi estem treballant en aquest sentit, de moment sense suport oficial ni polític.