He llegit l’article de l’Oriol Junqueras garantint la oficialitat del castellà al futur Estat Català. Tots sabíem que aquest debat arribaria tard o d’hora i com a líder d’ERC la posició de l’Oriol Junqueras té un gran impacte. Jo proposo que abans d’arribar a conclusions en parlem abans.
L’idioma és un tema important perquè en el cas de Catalunya aquest, i no l’etnicitat, és el principal element de vertebració de la identitat nacional.
Primerament, m’agrada que ja estiguem debatint com serà el futur estat català. Però abans d’entrar a cap altra consideració hem de reconèixer que el català ha estat discriminat, perseguit i atacat sense treva durant els últims segles i que d’això ha creat la seva actual situació de feblesa i que per tant no ens ha de fer por actuar per que el català tingui en lloc que li correspon a la nostra societat.
També crec que no es podrà negar que una gran part de la població ha arribat a posicions independentistes per la defensa de la llengua. Per tant aquest és un tema cabdal per a molts catalans.
Estarem d’acord en que fins ara cap col·lectiu castellanoparlant no havia mostrat cap tipus de preocupació respecte del futur del castellà a l’estat català. Som els mateixos independentistes els únics preocupats amb aquest tema.
Em sembla que ningú qüestiona que a l’Estat Català:
- la llengua pròpia és el català (i l’aranès)
- tots els idiomes seran respectats
- buscar escenaris de puresa lingüística no és realista ni pràctic, jo mateix vinc d’una família bilingüe i és evident que dominar més d’un idioma té grans avantatges
Malgrat i que m’agrada la gestió d’en Junqueras al capdavant d’ERC la manera com ha despatxat aquest tema assegurant que el castellà serà oficial a la República Catalana m’ha decepcionat una mica.
M’ha donat la sensació de parlar sota una certa pressió per a guanyar vots ara que s’acosten eleccions (encara que no veig gaire a quin col·lectiu s’adreça) actuant amb un cert bonisme i una mica de candidesa. En la meva opinió penso que li ha mancat una mica de sentit d’estat. Cosa que no es sorprenent, els catalans hem patit molt i tenim por de semblar autoritaris, però crec que en aquest cas ens passem de la ratlla amb nosaltres mateixos.
Abans d’arribar a conclusions suggereixo mirar al nostre voltant i veure com es gestionen certes situacions lingüístiques que tenen algunes similituds:
- Per exemple, protegint al feble. Al Quebec l’única llengua oficial és el francès. Inclús sense ser independents saben com n’és d’important la protecció de l’idioma que els diferencia com a nació francòfona enmig d’un mar d’anglès.
- L’argument de que tothom el parla per a fer oficial un idioma. A Dinamarca malgrat i que tothom parla l’anglès dubto que mai se’ls acudís donar-li cap tipus d’oficialitat
- O l’argument de la immigració, dubto que a Alemanya fos rebuda amb massa entusiasme una suggerència de fer oficial el turc per a esgarrapar uns quants vots extra d’entre els 3 milions d’immigrants d’aquest país que hi resideixen.
- Lamentablement donant l’oficialitat del castellà a l’estat català estarem incentivant que els únics bilingües continuïn sent els catalanoparlants i donant aixopluc legal a la part de la població que no volen fer servir el català, i per un país petit com Catalunya suposarà una bomba de rellotgeria contra la cohesió social
I si algú es pensa que una vegada independents tot seran flors i violes amb Espanya i que no patirem intents de desestabilització com per exemple els que encara pateixen els letons per part de Rússia vol dir que encara no sap de quin peu calcen els nostres veïns.
I com que la política lingüística és un dels instruments més decisius per a la cohesió dels estats penso que per a fer aquest tipus de debat el millor és que primer ens dotem d’un estat. Personalment penso que és una mala idea donar oficialitat al castellà però el millor és que una vegada independents els catalans parlin i votem si se li dóna cap tipus de reconeixement legal en referèndum. Segurament des de l’altra banda veurem algunes coses més clares.
(actualització a 9 d’Octubre – penso que és important llegir aquesta editorial d’en Vicent Partal – La Catalunya ucraïnesa: un perill)