Etiqueta: independència

Prenent nota de l’Argentina. Nacionalitzem Catalunya.

albert Leave a comment

Sense entrar a valorar massa en profunditat la situació, l’Argentina fa alló que té tot el dret de fer amb YPF, a nacionalitzar els seus recursos. Per què? per la incompetència, mala gestió i espoliació d’aquests per part d’una empresa espanyola.

Espera, a on més a la vora nostra està passant exactament el mateix?

Ho dic perquè per si algú encara els hi té por, als espanyols, ja veieu en què ha quedat la seva “reacción contundente”. El que ha passat amb l’Argentina és exactament el mateix que faran quan el Parlament de Catalunya proclami unilateralment la independència. Res.

De veritat, només depèn de nosaltres. Ja va sent hora que nacionalitzem Catalunya. Ho dic perquè al pas que van aviat no ens quedaran ni els mobles.

Catalans Valents

albert Leave a comment

Des que em vaig interessar per les independències del món el que més m’interessa és què és exactament el detonant de cadascuna d’elles, generalment acostuma a ser una iniciativa que de forma aïllada normalment no tindria cap tipus d’impacte però que en una situació propicia pot generar un efecte contagi.

M’enrecordo visitant un museu a Dublín a l’any 2005 que explicava la història de la independència d’Irlanda a principis del segle XX. Em va sobtar molt que tot va començar per l’assalt al 1916 d’un grapat de patriotes irlandesos al castell de Dublín, a on era l’exèrcit britànic. L’atac va acabar malament però va generar un efecte bola de neu que va fer que el 1921 Irlanda (al menys la part del sud) esdevingués un estat independent. Vaig adonar-me que un acte de rebelió sense pràcticament cap esperança de guanyar, només el fet de plantar cara, va esdevenir el detonant per a una revolució. També podem trobar això a les lluites pels drets civils dels anys 60 als Estats Units d’Amèrica. Per a aconseguir avenços en els drets dels ciutadans sovint s’han de trencar els límits de la legalitat vigent.

Avui en dia, no cal dir-ho, el mètodes per a aconseguir la independència no cal que facin servir la violència física però fóra bo recordar que l’estat espanyol utilitza moltes altres formes de violència contra Catalunya. Violència cultural mitjançant el setge continu a la llengua i la cultura. Violència econòmica mitjançant l’espoliació fiscal.

Tot això als ulls de la comunitat internacional de forma completament democràtica i legítima gràcies als mecanismes d’un estat espanyol totalment integrat a Europa, recobert amb una pàtina democràtica i amb el beneplàcit dels polítics catalans que any rere any han donat suport als pressupostos de l’estat.

A la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica, que és d’obligada lectura, hi figura el concepte de “dret a la revolució”. Aquest dret fa referència a que les persones tenen uns drets i si l’estat no treballa per a garantir-los tenim el dret d’abolir aquest govern.

En el cas de Catalunya, de raons per a exercir la revolució contra aquest estat que desemboqui en la constitució d’un estat per a Catalunya n’hi ha, com diu en Sergi López, “de tot tipus, fins i tot econòmiques”. El perillós és seguir així. Per tant aquesta revolució és un exercici de responsabilitat i de seny, que tant ens agrada als catalans. Però també és cert, es pot constatar a diari, que els catalans pels motius que siguin ens costa despertar. De vegades he arribat a sentir desesperació i vergonya en veure com massa catalans abdiquem en actes qüotidians com canviar d’idioma per demanar un café. Però poc a poc veig mostres de dignitat que espero serveixin d’exemple per a la resta i es contagiïn ràpidament.

Primer, la vaga de fam per la llengua d’en Jaume Bonet i Tomeu Amengual, una mostra de dignitat excepcional que no ha estat prou reconeguda per la societat. La insubmissió fiscal dels membres de Diem Prou, pagant els impostos a l’Agència Tributària de Catalunya. La insubmissió contra els peatges de les autopistes de Catalunya promoguda per en Josep Casadellà. O per exemple els patriotes anònims que desafien la imposició espanyola (amb el consentiment dels polítics catalans) enretirant l’estanquera que penja de l’ajuntament de Sant Pol. Em deixo molts altres però per mi aquests són exemples de catalans valents. Tant de bo cada vegada en veiem més. A tots ells: gràcies. Així es fa. Esperem que una d’aquestes iniciatives esdevingui el detonant de la nostra petita revolució.

We take your money, then we blame you for being broke (part 1)

albert 1 Comment

We already knew that the PP was going to do exactly what they are doing. Which is more or less the same that the PSOE did, just more “in your face”. Blaming the autonomous communities for the excessive Spanish public debt, even though they only account for 20% of the Spanish debt and manage the most expensive responsibilities, like education, healthcare or police forces. As we already mentioned here.

On December 2011 the Spanish Government failed to pay Catalonia 759 million euros which were committed on the 2011 Spanish budget and put the Catalan finances on a dire situation. For a few days it was unclear whether the Generalitat would be able to pay its workers (police, doctors, teachers, etc.). The Generalitat solved this by borrowing money. This situation hasn’t replicated anywhere in Spain. To this we should add another pending payment of 1450 million euros from the “competitivity fund” which Spain failed to pay Catalonia also on 2011.

This had the twofold effect of transferring the public deficit from Spain to Catalonia making their numbers look better, and simultaneously putting Catalonia on the verge of insolvency. Then in a display of hipocrisy Spain told off the Generalitat for its excessive deficit and threatened an intervention.

Now the Spanish Government has announced that they are preparing a law according to which the Spanish Government will have to supervise and approve the Autonomous Communities’ budgets. This would essentially mean the end of Catalonia’s self-government since the budget would have to be approved by the Spanish PP then Catalonia would effectively cease to be governed by CiU, the elected party. In fact it remains unclear whether that would even allowed by the Spanish Constitution. Even though that would probably not stop them since the Spanish Judiciary system is systematically being used to attack Catalonia’s self-government (like here or here)

While the PP has a point in pointing out that the Spanish Autonomous Communities have spent too much money it is also true that the PP governs in most Spanish Autonomous Communities which puts the blame right back on themselves for the mess.

This all goes back to the late seventies. In the post Franco period Spain never liked the idea of giving Catalonia a differentiated status and so as to dilute Catalonia’s personality gave the same status to any Spanish region that requested it. Thus creating a new set of Autonomous Communities with their Parliaments, flags, anthems, governments in regions where there was never a claim for self-government. This created a new layer of bureocracy and a regional political subsystem which has proved to be a source of money wasting and corruption.

Now, behind all these so called economic measures is the aim to achieve political targets against Catalonia while at the same time Spain fails to tackle the root of the problem problem which is a bloated state structure which wastes its resources on a things like an army which costs 16500 million euros a year or building high speed trains to rural areas (in the midst of a severe crisis Spain is the second country in the world after China in amount of high speed train kilometers under construction), to name just a few.

Using Catalonia as a scapegoat and stir xenophobia is irresponsible and the Catalan Government should take immediate action to stop this situation for once and forever.

Per què he votat ERC-RCat-CatSí

albert Leave a comment

Per si a algú li pot interessar avui estic content. Estic content perquè ja he enviat el meu vot, ja que sóc resident a l’estranger i ho he pogut fer a una llista que de fet m’agrada, em sembla que abans només m’havia passat una vegada.

Després de tot el que ha passat amb els partits independentistes els últims anys finalment es veuen brots verds. ERC i Reagrupament concorren junts a unes eleccions i per mi la presència de Reagrupament és la garantia que aquesta vegada per a ERC la independència no és un objectiu secundari i es posa la llavor per a una gran coalició independentista en un futur proper.

Vaig ser molt crític amb ERC al passat i puc entendre que per a molta gent encara estan en fase de proves per a veure quina és la dimensió de la renovació. Però després de la davallada d’ERC a les últimes dues eleccions només un nom em venia al cap com a possible renovació: Junqueras. I va passar. Els militants ho han vist i l’anterior direcció s’ha fet a una banda sense crear més faccions i obrir nous conflictes.

En quant a en Junqueras ja fa temps que el seguia llegint amb interés sobre les seves iniciatives al Parlament Europeu i escoltant els seus discursos i no només vaig descobrir algú que coneix profundament la història del seu país sinó es va guanyar la meva confiança per pensar que ho intentarà amb totes les seves forces. I no acaba aquí, no només en Junqueras ara és al capdavant d’ERC sinó que a sobre tenim com a candidat a Madrid a l’Alfred Bosch i per no parlar de pesos pesants com en Carretero donant un cop de mà a la campanya.

Per altra banda, no he pogut trobar motius per a votar CiU, no només no m’agrada que fins ara després que l’any passat fessin una campanya centrada en l’eix nacional i el concert fiscal una vegada al govern només s’han concentrat en les retallades sense fer cap tipus de pedagogia sobre l’espoliació, semblen no tenir més idees que retallar i retallar, vacil·len en la defensa del país davant dels constants atacs d’Espanya, el concert fiscal va passar a dir-se “pacte fiscal” i no semblen tenir cap projecte de reconstrucció nacional.

I centrant-nos més en en Duran. El candidat al Congreso és anacrònic, porta més de 30 anys dedicant-se a la política de forma professional i està totalment amortitzat. Diu que no vol la independència del seu país, i defensa orgullosament que va actuar amb “sentit d’estat” (espanyol, s’entén) salvant-lo repetidament d’una intervenció europea. Encara que aquest sigui el mateix estat que perpetra l’espoliació fiscal, es carrega l’estatut votat en referèndum, tomba la immersió lingüística, bloqueja l’oficialitat del català a Europa, actua contra els nostres interessos estratègics, com el corredor mediterrani o els aeroports, instiga el racisme anticatalà o fa broma sobre bombardejar Barcelona, entre moltes altres coses.

Quan el centre polític del país s’ha mogut massivament cap a posicions independentistes no podem tenim a un aferrissat defensor de l’estat espanyol al capdavant d’un partit català a Madrid. Penso que no votar Duran és facilitar la renovació de CiU i l’acostament d’aquesta cap a posicions sobiranistes. Que en Duran hagi estat repetidament el polític més ben valorat pels espanyols és senyal que no fa la seva feina.

D’altra banda l’Alfred Bosch m’agrada, i m’agrada perquè no és un polític professional, perquè està fent una campanya excel·lent en clau positiva i dirigida als catalans i a aquests es dirigirà des de Madrid amb l’altaveu li donarem. M’agrada que per fi una coalició catalana hagi decidit que no vol canviar Espanya, que només vol començar a preparar el divorci. Recomano aquesta entrevista a l’Alfred Bosch a l’Àgora de TV3.

I mentrestant s’haurà de pressionar a CiU per negociar la independència fiscal (a la qual no hem de tenir por ja que no faria més que augmentar les ganes d’independència, com a Euskadi i Navarra) i quan no s’aconsegueixi estendre-li la mà i ajudar-la en el seu camí cap a la construcció d’un estat català.

Madrid és un altaveu que no hem de desaprofitar ja que tots els corresponsals estrangers llegeixen la premsa espanyola, de la qual tots en coneixem la seva qualitat i que per tant tenen una idea molt esbiaixada de la realitat a Catalunya. Per desgràcia en la majoria de casos aquests corresponsals repeteixen tal qual als mitjans internacionals allò que llegeixen i escolten allà.

Necessitem una veu com la de Bosch a Madrid. S’apropen temps difícils i cal que els catalans tinguem una veu clara, valenta i el més forta possible per a tirar endavant el gran repte de la nostra generació, crear l’estat català. El moment decisiu s’apropa.

Upcoming elections in Spain and Catalonia’s invisibility

albert 1 Comment

Next November the 20th, on the anniversary of Franco’s death, there will be elections to the Spanish Parliament. Nobody has any doubt that right wing PP will win by an overwhelming majority of the votes since the current crisis and Zapatero’s frivolous policies have payed too high a toll on PSOE’s credibility. However, nobody knows what PP will do once they win, probably not even themselves.

Even though some Catalans claim that there’s no reason for Catalans to vote on those elections I disagree. Representation at the Spanish Parliament is very important since, while we are not independent, many things affecting Catalonia are decided there and therefore we need to defend our interests. Plus it is also a good way of publicizing Catalonia’s independence since many Catalans read Spanish centric media and all foreign correspondents are based in Madrid and only see what goes on there.

Last tuesday there was a face to face debate on the Spanish public TV between PSOE’s candidate Rubalcaba and PP’s Rajoy. Ignoring the fact that there are 10 different parties in the Congreso de los Diputados and therefore no reason to invite only 2 of them to a debate. During the debate Catalonia was not mentioned once. Not a single word regarding the Catalan fiscal deficit, the Constitutional Court amendment of the Catalan Statute, the dismantling of the the language immersion in schools or the mediterranian freight railway line or even their opinion how 75.7% of voters think Catalonia needs a new fiscal deal that guarantees collection of all taxes or that 65% of votes would go to independence. Nothing.

To illuatrate this, when the show started and the presenter greeted the Portuguese and Italian audiences (since the debate was being broadcasted by TV channels from those countries) in their languages but did not say a word in their languages to the Catalan, Basque or Galician speaking audiences (even though ignoring all other languages that are not Spanish is the norm in Spanish public TV)

On wednesday there was another debate on the Spanish public TV where out of the 10 parties only 5 were allowed to take part and ERC, with 3 deputies, was left out while IU (Spanish left wing), with only 2 deputies, was included. They claimed IU is a “nation wide” (meaning Spanish State-wide ) party as opposed to ERC which only available in Catalan countries. Therefore IU is more relevant. This left out a party that represents more than 200000 voters when the easiest would have been to bring extra chairs.

To me, all this, aside from the lack of democratic culture. Shows how scared the Spanish are of any actual debate about Catalonia (or Catalonia’s independence).

And finally some self criticism. I guess Spanish politicians don’t really feel that they need to say much about Catalonia since PP and PSOE are going to be two of the 3 most voted parties in Catalonia. They probably feel they have more to lose than to gain from doing so.

However, it is worrying that at the time when independentism is as its height voters don’t feel any of the available Catalan parties will be able to defend their interests in Madrid. This has been studied before. Voters change their vote depending of the elections. For the Catalan elections they’ll vote the party the party they want at the Generalitat but for the Spanish elections they’ll vote with a Spanish frame of mind.

Only a referendum of independence will show actual support of independence. One cannot infer that ERC’s 3 deputies at the Spanish Parliament reflect the social support to Catalonia’s independence. It would be like saying that only people who vote ecologist parties are concerned with the environment.

Also, some good news, it seems that, as I pointed out before, the change in the leaderships in ERC is already improving the expected results, which initially predicted ERC would lose their 3 deputies. Now it seems they may be able to keep them. I’m also happy about how the integration with Reagrupament and Catalunya Sí brings us closer to a broad Catalan independentist coalition for the next Catalan elections in 2014.