Per si a algú li pot interessar avui estic content. Estic content perquè ja he enviat el meu vot, ja que sóc resident a l’estranger i ho he pogut fer a una llista que de fet m’agrada, em sembla que abans només m’havia passat una vegada.
Després de tot el que ha passat amb els partits independentistes els últims anys finalment es veuen brots verds. ERC i Reagrupament concorren junts a unes eleccions i per mi la presència de Reagrupament és la garantia que aquesta vegada per a ERC la independència no és un objectiu secundari i es posa la llavor per a una gran coalició independentista en un futur proper.
Vaig ser molt crític amb ERC al passat i puc entendre que per a molta gent encara estan en fase de proves per a veure quina és la dimensió de la renovació. Però després de la davallada d’ERC a les últimes dues eleccions només un nom em venia al cap com a possible renovació: Junqueras. I va passar. Els militants ho han vist i l’anterior direcció s’ha fet a una banda sense crear més faccions i obrir nous conflictes.
En quant a en Junqueras ja fa temps que el seguia llegint amb interés sobre les seves iniciatives al Parlament Europeu i escoltant els seus discursos i no només vaig descobrir algú que coneix profundament la història del seu país sinó es va guanyar la meva confiança per pensar que ho intentarà amb totes les seves forces. I no acaba aquí, no només en Junqueras ara és al capdavant d’ERC sinó que a sobre tenim com a candidat a Madrid a l’Alfred Bosch i per no parlar de pesos pesants com en Carretero donant un cop de mà a la campanya.
Per altra banda, no he pogut trobar motius per a votar CiU, no només no m’agrada que fins ara després que l’any passat fessin una campanya centrada en l’eix nacional i el concert fiscal una vegada al govern només s’han concentrat en les retallades sense fer cap tipus de pedagogia sobre l’espoliació, semblen no tenir més idees que retallar i retallar, vacil·len en la defensa del país davant dels constants atacs d’Espanya, el concert fiscal va passar a dir-se “pacte fiscal” i no semblen tenir cap projecte de reconstrucció nacional.
I centrant-nos més en en Duran. El candidat al Congreso és anacrònic, porta més de 30 anys dedicant-se a la política de forma professional i està totalment amortitzat. Diu que no vol la independència del seu país, i defensa orgullosament que va actuar amb “sentit d’estat” (espanyol, s’entén) salvant-lo repetidament d’una intervenció europea. Encara que aquest sigui el mateix estat que perpetra l’espoliació fiscal, es carrega l’estatut votat en referèndum, tomba la immersió lingüística, bloqueja l’oficialitat del català a Europa, actua contra els nostres interessos estratègics, com el corredor mediterrani o els aeroports, instiga el racisme anticatalà o fa broma sobre bombardejar Barcelona, entre moltes altres coses.
Quan el centre polític del país s’ha mogut massivament cap a posicions independentistes no podem tenim a un aferrissat defensor de l’estat espanyol al capdavant d’un partit català a Madrid. Penso que no votar Duran és facilitar la renovació de CiU i l’acostament d’aquesta cap a posicions sobiranistes. Que en Duran hagi estat repetidament el polític més ben valorat pels espanyols és senyal que no fa la seva feina.
D’altra banda l’Alfred Bosch m’agrada, i m’agrada perquè no és un polític professional, perquè està fent una campanya excel·lent en clau positiva i dirigida als catalans i a aquests es dirigirà des de Madrid amb l’altaveu li donarem. M’agrada que per fi una coalició catalana hagi decidit que no vol canviar Espanya, que només vol començar a preparar el divorci. Recomano aquesta entrevista a l’Alfred Bosch a l’Àgora de TV3.
I mentrestant s’haurà de pressionar a CiU per negociar la independència fiscal (a la qual no hem de tenir por ja que no faria més que augmentar les ganes d’independència, com a Euskadi i Navarra) i quan no s’aconsegueixi estendre-li la mà i ajudar-la en el seu camí cap a la construcció d’un estat català.
Madrid és un altaveu que no hem de desaprofitar ja que tots els corresponsals estrangers llegeixen la premsa espanyola, de la qual tots en coneixem la seva qualitat i que per tant tenen una idea molt esbiaixada de la realitat a Catalunya. Per desgràcia en la majoria de casos aquests corresponsals repeteixen tal qual als mitjans internacionals allò que llegeixen i escolten allà.
Necessitem una veu com la de Bosch a Madrid. S’apropen temps difícils i cal que els catalans tinguem una veu clara, valenta i el més forta possible per a tirar endavant el gran repte de la nostra generació, crear l’estat català. El moment decisiu s’apropa.