Catalans Valents

Des que em vaig interessar per les independències del món el que més m’interessa és què és exactament el detonant de cadascuna d’elles, generalment acostuma a ser una iniciativa que de forma aïllada normalment no tindria cap tipus d’impacte però que en una situació propicia pot generar un efecte contagi.

M’enrecordo visitant un museu a Dublín a l’any 2005 que explicava la història de la independència d’Irlanda a principis del segle XX. Em va sobtar molt que tot va començar per l’assalt al 1916 d’un grapat de patriotes irlandesos al castell de Dublín, a on era l’exèrcit britànic. L’atac va acabar malament però va generar un efecte bola de neu que va fer que el 1921 Irlanda (al menys la part del sud) esdevingués un estat independent. Vaig adonar-me que un acte de rebelió sense pràcticament cap esperança de guanyar, només el fet de plantar cara, va esdevenir el detonant per a una revolució. També podem trobar això a les lluites pels drets civils dels anys 60 als Estats Units d’Amèrica. Per a aconseguir avenços en els drets dels ciutadans sovint s’han de trencar els límits de la legalitat vigent.

Avui en dia, no cal dir-ho, el mètodes per a aconseguir la independència no cal que facin servir la violència física però fóra bo recordar que l’estat espanyol utilitza moltes altres formes de violència contra Catalunya. Violència cultural mitjançant el setge continu a la llengua i la cultura. Violència econòmica mitjançant l’espoliació fiscal.

Tot això als ulls de la comunitat internacional de forma completament democràtica i legítima gràcies als mecanismes d’un estat espanyol totalment integrat a Europa, recobert amb una pàtina democràtica i amb el beneplàcit dels polítics catalans que any rere any han donat suport als pressupostos de l’estat.

A la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica, que és d’obligada lectura, hi figura el concepte de “dret a la revolució”. Aquest dret fa referència a que les persones tenen uns drets i si l’estat no treballa per a garantir-los tenim el dret d’abolir aquest govern.

En el cas de Catalunya, de raons per a exercir la revolució contra aquest estat que desemboqui en la constitució d’un estat per a Catalunya n’hi ha, com diu en Sergi López, “de tot tipus, fins i tot econòmiques”. El perillós és seguir així. Per tant aquesta revolució és un exercici de responsabilitat i de seny, que tant ens agrada als catalans. Però també és cert, es pot constatar a diari, que els catalans pels motius que siguin ens costa despertar. De vegades he arribat a sentir desesperació i vergonya en veure com massa catalans abdiquem en actes qüotidians com canviar d’idioma per demanar un café. Però poc a poc veig mostres de dignitat que espero serveixin d’exemple per a la resta i es contagiïn ràpidament.

Primer, la vaga de fam per la llengua d’en Jaume Bonet i Tomeu Amengual, una mostra de dignitat excepcional que no ha estat prou reconeguda per la societat. La insubmissió fiscal dels membres de Diem Prou, pagant els impostos a l’Agència Tributària de Catalunya. La insubmissió contra els peatges de les autopistes de Catalunya promoguda per en Josep Casadellà. O per exemple els patriotes anònims que desafien la imposició espanyola (amb el consentiment dels polítics catalans) enretirant l’estanquera que penja de l’ajuntament de Sant Pol. Em deixo molts altres però per mi aquests són exemples de catalans valents. Tant de bo cada vegada en veiem més. A tots ells: gràcies. Així es fa. Esperem que una d’aquestes iniciatives esdevingui el detonant de la nostra petita revolució.